Dues noves sentències posen en dubte l’IRPH de les hipoteques

Afectats de les hipoteques amb clàusula terra es manifesten a la Ciutat de la Justícia, el juliol del 2013.

La sentència del jutge d’instrucció de Barcelona que ha analitzat més d’una denúncia d’hipoteques abusives per la seva clàusula de revisió és contundent: «Declaro nul·la per abusiva la condició general de la contractació continguda a la clàusula 3 bis de l’escriptura de data 13 de juliol del 2000 que estableix com a índex de referència del préstec hipotecari IRPH de caixes d’estalvi».

Així es va expressar, en una sentència dictada la setmana passada, el jutge Manuel Ruiz de Lara, titular del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona. La decisió augmenta les expectatives d’un col·lectiu de 500.000 espanyols que van subscriure hipoteques amb entitats financeres, la majoria caixes d’estalvis, que incloïen com a índex de referència de revisió dels tipus d’interès pactats l’IRPH (índex de referència de préstecs hipotecaris, diferent si es tractava de caixes o de bancs, a principis de segle).

Als qui els oferien aquesta modalitat de revisió els explicaven que era molt més estable, a diferència de l’euríbor, que ja llavors estava molt més estès. Els venedors, com sempre, argumentaven l’estabilitat davant la volatilitat de l’euríbor.

Clàusules discutides

El mateix jutge de la sentència anterior, Ruiz de Lara, actuant en substitució del seu col·lega del jutjat número 5  tal com estableix la normativa de substitucions va dictar una sentència similar, encara que no idèntica, davant una reclamació d’altres usuaris que havien subscrit una hipoteca l’agost del 2005.

Tot i ser realitats diferents, els reclamants contra aquest tipus de clàusules comencen a tenir la mateixa empara judicial que han obtingut els denunciants de les clàusules terra en altres tipus d’hipoteques -referenciades a l’euríbor-, que s’han mobilitzat des de fa mesos davant els jutjats, amb ressò mediàtic.

En el cas de les hipoteques amb referència a l’IRPH, i després de 15 anys, la realitat ha demostrat que tots aquests contractes amb aquest índex suposadament més beneficiós de caixes i bancs, han sigut contractes sempre beneficiosos per als prestamistes. Els que van subscriure aquelles hipoteques paguen molt més des que van firmar la pòlissa.

Sense anar més lluny: el febrer passat, l’euríbor estava en el 0,25%, fins i tot havia baixat 4 centèsimes respecte al gener. En canvi, l’IRPH d’entitats, imposat pel Govern a partir de l’estiu del 2013, estava en el 2,45%. Les xifres no tenen en compte el diferencial d’augment que hi afegeix cada entitat.

Les dues últimes decisions judicials, contundents en el seu raonament jurídic perquè apel·la a nombroses lleis i resolucions europees, exigeixen als bancs denunciats (l’UCI, Unió de Crèdits Immobiliaris, i el BBVA) que eliminin aquesta clàusula de revisió del contracte per considerar-la abusiva i que torni als demandants el que han aportat de més des que es va pactar en la hipoteca (6.659 euros en un dels casos), a més de condemnar a pagar les costes del procés.

En una resolució s’estableix, fins i tot, que el càlcul que sembla raonable per a la nova hipoteca, perquè s’anul·la la vigent, hauria de ser l’euríbor més un 1%.

Aquestes sentències tenen la seva rellevància per sumar-se a 20 de similars en altres províncies ­espanyoles, la majoria a Guipúscoa. Els dos bufets barcelonins que han aconseguit el reconeixement a les seves tesis són Martínez Echevarría i BBS Abogados, que forma part de la xarxa ­Denunciascolectivas.com.

Com ja ha succeït amb altres moviments contra els abusos del sistema financer, els afectats per l’aplicació de l’IRPH Entitats, derivat de la fusió que el juliol del 2013 va decretar el Govern dels índexs diferenciats de bancs i caixes, sustenten els èxits judicials del col·lectiu en les xarxes socials. Les més actives són agrupacion­afectadosirph.blogspot.com.es­ i denunciascolectivas.com. Ja compten amb desenes de milers de seguidors.

Sentencia Cláusulas suelo

La Sentència del Tribunal Suprem de 25 de març de 2015, sobre clàusula sòl i el seu cavall de Troia

Només és qüestió de temps que aquesta sentència, que afavoreix als bancs, i els perdona 4 anys d’interessos cobrats indegudament, sigui corregida pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) aplicant la Directiva 93/13 / CEE. El seu mateix i discrepant vot particular dóna les notes, com cavall de Troia, que acabessin desautoritzant la sentència.

Dues notes d’esperança per als interessos dels hipotecats:

Fins que el TSJUE entri a corregir el favoritisme de la Sentència del Suprem cap als bancs, passaran uns quants mesos durant els quals seguirà lliurant batalla als jutjats.

Hi ha almenys dos motius per enfrontar-se als Bancs i sol·licitar la devolució d’interessos sense límit:

1) La mateixa Sentència obre la porta a poder demostrar que l’entitat hagi obrat de mala fe i que sigui condemnada a tornar interessos abans i després de 9 de maig de 2013, és a dir tots.

2) En segon lloc, és possible que ara els jutges i tribunals exigeixin a les entitats financeres acreditar – almenys així ho hem d’exigir els advocats- la greu afectació de les demandes de clàusula sòl al seu economia i balanços, però fins al punt de comprometre de forma real la seva viabilitat, cosa que els serà impossible primer perquè no és cert i segon perquè en absolut faran per la seva imatge i solvència.

És clar que en aquest afer, el Suprem tira un cable a la Banca i limita la devolució d’interessos que només es farà des de 9 de maig de 2013. Això no té explicació perquè les entitats de crèdit estan ja sanejades, tenen beneficis, i són més sòlides pels rescats públics rebuts, així que arguments d’aquesta sentència com de retornar la totalitat d’interessos, els suposaria trastorn greu de l’ordre públic econòmic, fan remenar l’alta possibilitat que la majoria dels membres del Tribunal, estiguin claudicat davant la pressió o lobby dels Bancs.

El favor que la sentència del Suprem ha fet als bancs és el següent: Des de mitjans de 2009 quan comença la caiguda de l’euríbor, els bancs cobren als seus clients més interessos, dels quals haguessin, gràcies a la clàusula sòl. Aquesta situació perdura fins avui, i al maig de 2015, es compliran 6 anys d’aquesta pràctica tan fabulosa per a la banca, no explicada al consumidor d’habitatge. Si el Suprem amb la seva sentència limita la devolució i només tenen els bancs de tornar des 9 maig 2013 fins avui, vol dir que dels 6 anys, els bancs si ens situem a maig de 2015, han de pagar 2 anys als seus clients, estalviant-4 llargs anys d’interessos (de maig de 2009 a abril de 2015) d’una clàusula nul·la. O el que és el mateix, la banca guanya el 66% i els clients només el 33%. I potser la Banca quedi més beneficiada encara que el 66% i arribi a cotes del 75%, ja que en els primers anys en què es paga hipoteca, també es paguen més interessos. I si a això li sumem que és possible que la Banca no faci una devolució automàtica d’interessos, sinó que només ho faci als que presentin demanda, ens trobem amb percentatges encara majors.

Un virus troià en la Sentència del Suprem de 23 de març de 2015. Però els juristes sabem que hi ha diverses possibilitats, que els efectes d’aquesta Sentència del Tribunal Suprem, tan allunyada del Codi Civil, i del criteri del TSJE, tinguin els dies comptats. Així que, acaba de començar el compte enrere en aquesta batalla que tenim entaulada la societat, els advocats i els jutges, contra les arbitrarietats del poder polític i poders fàctics que pressionen tots els poders de l’estat.

Moltes sentències del Suprem tenen un vot particular, i la Sentència de 23 març 2015 també el té, el de Francisco Marín Castán, no sabem realment els secrets i deliberacions del Ple del Suprem, però cal sospites absolutament de tot, amb les setmanes i mesos comencessin a sorgir estudis jurídics de diversa índole i potser el vot particular s’hagi confeccionat “ad hoc” pel suprem per nedar i guardar la roba, és a dir, per dictar la sentència, que tant afavoreix als bancs, estrenyent els ulls i dissimular mitjançant almenys un vot particular al qual se suma el Magistrat don Xavier O’Callaghan Muñoz, perquè opino que tot el ple del Tribunal Suprem, sap que aquest assumpte de la limitació dels efectes de la nul·litat de la clàusula sòl, acabarà en Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que és trist dir-ho, però que ja tantes vegades a alliçonat al legislatiu espanyol i al mateix Suprem en aquest tipus de qüestions.

I per què? La desactivació de la sentència entre altres raons, vindrà donada perquè, com diu el vot particular de la sentència de 23 de març de 2015: “expressament ve prohibida tant per la jurisprudència del TJUE, sentència de 14 de juny 2012 (TJCE / 2012/143 , cas Banc Espanyol de Crèdit), com per la reforma legislativa a què aquesta sentència va donar lloc (nou article 83 de la Llei 3/2014, de 27 març de modificació del Text refós 1/2007), és a dir, que es produeixi una integració, encara que sigui temporalment parcial, de l’eficàcia de la clàusula declarada nul·la per abusiva; extrem que clarament determina aquesta sentència ja que en el pla material assenyalat, que afecta al dret de tutela judicial efectiva dels consumidors, que sense ser part del procés judicial establert i, per tant, sense atenció a les circumstàncies concretes de la seva relació contractual, veuen vulnerada la seva legítima pretensió d’impugnació de l’esmentada clàusula i el seu dret a la devolució íntegra de les quantitats satisfetes.

Així que ara la pilota està a la teulada dels operadors jurídics, advocats, associacions de consumidors i jutges, per com dèiem al principi, desactivar la sentència del Suprem, tan desprestigiat de nou per aquesta increïble sentència de 23 de març de 2015, que dóna l’esquena als consumidors de crèdit hipotecari per habitatge, tot i estar àmpliament protegits per modernes directives europees, lleis de consumidors estatals i per un Codi Civil de més d’un segle. Tindrà de venir un TJUE i la seva Directiva 93/13 / CEE a salvar?

Què fer a partir d’ara?

La Sentència del Tribunal Suprem no és inexpugnable, ni de bon tros perquè hi ha ja diversos recursos davant del Tribunal de Justícia Europeu que poden tornar a corregir al nostre alt Tribunal i obligar-lo a prioritzar l’ordre públic de la protecció del consumidor i no l’ordre públic econòmic , així que cadascú ha de valorar si ha o no ha de mantenir les seves accions.

¿Sera a partir d’ara impossible reclamar per la totalitat?

La mateixa Sentència obre la porta a reclamar, fins i tot el període anterior a 9 de maig de 2013, en cas que es demostri que el banc no va obrar de bona fe, ocultant la clàusula al client fins a l’últim moment.

A més caldrà veure com reaccionen els Jutjats de primera instància i mercantils, davant d’aquesta nova sentència, ja que els mateixos han demostrat major sensibilitat cap al consumidor que el Tribunal Suprem i és possible que exigeixin a l’entitat acreditar la greu afectació a la seva economia i balanços fins al punt de comprometre de forma real la seva viabilitat, per les demandes clàusula sòl, cosa que els serà impossible i fins perjudicial per a la seva imatge i solvència.

SENTENCIA TRIBUNAL SUPREMO 23 DE MARZO DE 2015 CLAUSULA SUELO EFECTOS DESDE 9 MAYO 2013-1